Lletres

MALHUMORAT


Llevar-se malhumorat,


no portarà cap sortida. 


Llevar-se malhumorat,


no portarà cap sortida


Hi ha més coses que un mateix,


en un món tan ple d’envejes.


No cal ser tan “envenit” perquè et surtin bé les coses.


No cal ser tan “envenit” perquè et surtin bé les coses.


Cal ser amable amb l’altra gent,


donar les gràcies no surt d’hores.


Perquè llevar-se malhumorat…


…no portarà cap sortida…


Llevar-se malhumorat,


no portarà cap sortida.


Llevar-se malhumorat,


no portarà cap sortida.


No sigui el teu interès que l’altre tingui o amagui,


estima’t a tu mateix i estima el teu adversari.


Hem de ser més precabuts, més humils amb més ingeni,


si perdem el nostre nord el futur serà un misteri.


Les respostes que busquem les tenim davant la cara,


massa cops no les veiem, massa voltes al tomàquet.


El camí que tots filem treu el son i treu la gana,


si no et sents dins el cistell, tu mateix, dorm a la palla!


Llevar-se malhumorat,


no portarà cap sortida.


Llevar-se malhumorat,


no portarà cap sortida.


Si la vida no et somriu no t’ho deixis per la mandra,


que el país és molt petit ja n’hi ha molts que passen gana.


Veus que està tot molt podrit i la gent no s’espavila,


quan trobis el teu camí dóna gràcies a la vida.


Camina mentre estàs pensant.


Camina mentre estàs pensant.


Camina mentre estàs pensant.


Camina mentre estàs pensant.


La nostra gran font d’ingrés és la Terra, és la cultura,


fent les coses amb raó tractant-les amb molta cura.


Els principis pels que lluites han de ser els més poderosos,


tu creus en aquest camí, jo t’admiro, jo t’ho compro!


Camina mentre estàs pensant.


Camina mentre estàs pensant.


Camina mentre estàs pensant.


Camina mentre estàs pensant.


 


RES NO SERIA


Caminant anem obrint camí i el camí pot ser molt llarg.


Que les mentides, també els enganys,


són noves pistes per veure els nous paranys.


Que has de saber riure i poder plorar.


Que mai no és feliç, qui abans no ha estat trist.


I la festa com seria sense tu,


sense tu jo no vindria.


Ai que jo no puc ballar sense tu,


sense tu no sé cantar.


Ai la rumba com seria sense tu,


sense tu ella no camina.


Ai la salsa què tindrà sense tu,


sense tu res no seria.


Des d’aquí el que es veuen són siluetes,


ara que ballen ara sorprenent.


Sorprenent a les mirades que aprofiten el moment.


Ulls que miren pits dansant,


llavis molls i el cap volant.


Picar de mans amb peus inquiets,


que moure el cul ens té ben distrets.


I la festa com seria sense tu,


sense tu jo no vindria.


Ai que jo no puc ballar sense tu,


sense tu no sé cantar.


Ai la rumba com seria sense tu,


sense tu ella no camina.


Ai la salsa què tindrà sense tu,


sense tu res no seria


A la lluna no li facis massa cas,


però creu-te-la amb tot el que et digui.


Escolta-la però no la miris, estima-la però no li diguis.


Qui s’hi gronxa no ha tornat,


qui s’hi gronxa no ha tornat,


qui s’hi gronxa no ha tornat,


qui s’hi gronxa no ha tornat.


Que jo que vaig fer-me mariner, per portar-te el millor peix.


Jo vaig comprar-me una barca, per portar-te fins la lluna.


Vaig aprendre a mirar la lluna, sense voler-me-la emportar.


Ara hi parlo i ella escolta, uns es pensen que no he tornat.


Qui s’hi gronxa no ha tornat,


qui s’hi gronxa no ha tornat,


qui s’hi gronxa no ha tornat,


qui s’hi gronxa no ha tornat.



 


MI JARDÍN 


Le dije a tu mamita, 


que tú eras la más bonita, 


de las flores que han habido en su balcón. 


Que por la mañanita, 


no poder ver tus hojas brillar,


me causaba ese dolor de corazón. 


Saliste de la maceta, 


pa’ ponerte en un jardín,


deseando que los días,


no tuvieran fin.


Saliste de la maceta, 


pa’ ponerte en un jardín, 


pensando que siempre iba a ser así… 


No se si fué, que no la supe regar,


o es que me olvidaba de cantarle por las noches,


pero llegó un día en que la flor me hizo llorar, 


porque me dijo que se marchaba, que se iba a otro lugar.


Cogiste tu maceta, 


y te fuiste a otro jardín, 


deseando que los días,


llegaran a su fin. 


Cogiste tu maceta, 


y te fuiste a otro jardín, 


pensando en todo lo que sufrías ahora sin mí. 


Hay una plantita,


que sé que es la más bonita, 


de las flores que he tenido yo a mi vera.


Y que de sus hojitas,


se desprende un aromita, 


y ese olor de mis dolores me libera 


Pa’ quedarme yo contigo, 


necesito un botiquín.


Pa’ curarme las heridas, 


que me hiciste en tu jardín.


Pa’ quedarme yo contigo, 


necesito un botiquín.


Pa’ curarme las heridas, 


que me hiciste en tu jardín.


Pa’ quedarme yo contigo, 


llegaste y tocaste mi tonto corazón.


Pa’ curarme las heridas, 


No será que te perdiste lo mejor,


Pa’ quedarme yo contigo, 


Yo que me muero por tu cintura.


Pa’ curarme las heridas, 


Y tú ni me miras, que cara dura mujer.


Pa’ quedarme yo contigo, 


Olvidando tus ojos que me dieron,


Pa’ curarme las heridas,


Todas las cosas que más quiero.


Pa’ quedarme yo contigo.


Tu me diste un beso….yo otro….


Pa’ curarme las heridas,


Yo sé que té perdiste lo mejor.


Pa’ quedarme yo contigo, 


Necesito un botiquín.


Pa’ curarme las heridas, 


que me hiciste en tu jardín.


Pa’ quedarme yo contigo, 


Necesito un botiquín.


Pa’ curarme las heridas, 


¡que me hiciste!


 


A FALTA DE PAN


Huele a primavera, pero corre aire fresco,


Llueve un poquito pero luego sale el sol.


Me entran ganas, de gastar aceras.


De sacarme la guitarra y de cantarme una canción.


No necesito nada más,


Sólo esto y vivir mi propio compás.


No necesito nada más,


Sólo esto y mi propio compás.


A falta de pan buenas son galletas,


Y a falta de petas buenas son cervezas.


Y si están muy frescas te entran que te empalmas,


Entre notas y colores poco a poco te embriagas. 


No necesito nada más,


Sólo esto y vivir mi propio compás.


No necesito nada mas,


Solo esto y mi propio compás.


Sentado en un banco cualquiera


Una silueta familiar se acerca por la plazuela,


Seguro que son cuatro colegas


Verás cómo se apuntan!!


Buenas noches y unas palmas,


“Birrayunpetilla” te alegra el alma,


No necesito nada más,


Sólo esto y vivir mi propio compás.


De la city a la montaña,


Un sentimiento me empaña.


De gratitud por lo que la vida me da…


A falta de pan buenas son galletas,


Y a falta de petas buenas son cervezas.


Y si están muy frescas te entran que te empalmas,


Entre notas y colores poco a poco te embriagas.


A falta de pan buenas son galletas,


Y a falta de petas buenas son cervezas.


Y si están muy frescas te entran que te empalmas,


Entre notas y colores poco a poco te embriagas.


A falta de pan


¡Que buenas, que buenas, que buenas están!


A falta de pan


A falta de pan


A falta de pan


A falta de pan buenas son galletas,


Y a falta de petas buenas son cervezas.


Y si están muy frescas te entran que te empalmas,


¡Entre notas y colores poco a poco!


 


AIRE


Pasan los días, 


camina el aire y el viento respira. 


El sol de lejos, 


los va mirando mientras se hace viejo. 


Si me duele el caminar, 


recojo aire para al cielo llegar. 


Y aquí estoy yo,


dejándome llevar por la situación. 


 Decir mentiras, 


hace que en el aire crezcan espinas.


En tu corazón, 


guardando el viento para la razón. 


Cuando el sol se pone llena el silencio a mí alrededor. 


Aquí estoy yo,


dejándome llevar por la tentación.


Si son tres notas las que necesito para decirte que te quiero. 


Vente a mi hoguera, 


que yo te canto calorcito, amor sincero. 


Si viene el ladrón, 


juntitos le cantaremos esta canción, 


porque el viento se lo lleva todo, 


y todo el aire que te llevas sale de mi corazón. 


Pasaron días, 


aire se detuvo y viento no sopló.  


Surgió la ira. 


Condenaste mi alma el día que llovió,  


y aún sigue lloviendo, yo no entiendo, 


este tormento, este dolor. 


Y aquí estoy yo, 


y no voy a arrastrarme ante tu insinuación. 


Fueron tres notas las que me hicieron perder toda mi serenidad. 


Dejaste  mi hoguera, 


y el viento te llevó hacia otro lugar. 


Aire al fin llegó, aunque tarde de la locura me salvó.


Apagó mi hoguera, aún así a mi lado se quedó.


Si son tres notas las que necesito para decirte que te quiero. 


Vente a mi hoguera, 


que yo te canto calorcito, amor sincero. 


Si viene el ladrón, 


juntitos le cantaremos esta canción, 


porque el viento se lo lleva todo, 


y todo el aire que te llevas sale de mi corazón. 


 


AROA


Eso que toco lo toco pa’ que te enamores de mí.


Mis caricias, mis rasgueos, suenan dentro de ti.


¡Que no! Yo no soy gitano,


pero soy muy chulo y mi rumba suena así.


¡Que no! Yo no soy gitano,


pero soy muy chulo y mi rumba suena así.


Quiero cambiar tus cuerdas por mis venas,


a ver si mis latidos suenan a rumba.


Quiero que bailes tu como una gitana,


LA RUMBA S’ENCOMANA!


¡Que no! Yo no soy gitano,


pero soy muy chulo y mi rumba suena así.


¡Que no! Yo no soy gitano,


pero soy muy chulo y mi rumba suena así.


¡Que no! Yo no soy gitano,


pero soy muy chulo y mi rumba suena así.


¡Que no! Yo no soy gitano,


pero soy muy chulo y mi rumba suena así.


Aroa, rozando tu piel,


nadie me ha hecho llorar tantas lunas,


como lo has hecho tú.


Perdona, si yo alguna vez, te he atado en mi desahogo,


con las cuerdas al revés.


Si lloras, contigo estaré.


Aunque no tuviera manos yo te tocaría con mí ser.


Aroa, quédate hoy también,


que sin ti el buen vino sabe más amargo cada vez.


¡Que no! Yo no soy gitano,


pero soy muy chulo y mi rumba suena así.


¡Que no! Yo no soy gitano,


pero soy muy chulo y mi rumba suena así.


¡Que no! Yo no soy gitano,


pero soy muy chulo y mi rumba suena así.


¡Que no! Yo no soy gitano,


pero soy tu chulo,


y que yo me muero por ti!


 


 


L’INDI


 Així mon pare de petit, 


M’explicava històries d’indis. 


Que es movien a cavall


I fugien del perill. 


I com sempre els pistolers, 


Perseguien dia i nit. 


Pobres indis com patien! 


No tenien temps ni per dormir. 


 Quan el pare indi fumava,  


Tots al seu voltant miraven.


Perquè la pipa sagrada,   


A tothom meravellava.


 El sol “es nava” ponent


I els indis no vigilaven. 


Si arribaven pistolers,


Per sorpresa els enxamparen. 


 Escolta’m bé company no ho dubtis,


Que el destí cadascú es fa el seu. 


Si bufa fort la tramuntana et recomano, 


Que trepitgis amb els peus. 


El mar és fons i l’aigua és freda, 


Saps que pots tornar a nedar. 


I si no ho fas que no sigui, 


Perquè un cop et vas ofegar. 


A l’altra vora del riu, 


Ja n’eren més de dos-cents. 


Escopetes a cavall 


I bigotis amb barrets 


 A la tribu nens i mares, 


Tots cridaven pels dolents. 


Mentre el pare indi fumava 


I se’ls varen menjar sencers!


 Si tiras la piedra no escondas la mano, 


Que la lluvia es fría y el río baja ancho. 


Hace tiempo que dejamos de ser hermanos, 


Cuando aprendas a escuchar te daré un abrazo. 


Així que el pare indi no escoltava,


El problema es que era sordo y decía ¡“la vida no vale nada”! 


Las madres corrían, los niños lloraban. 


El pare indio se esfumó. 


¡Hijo, que duro es ser indio por el amor de Dios! 


Així mon pare de petit, 


M’explicava històries d’indis. 


Que es movien a cavall 


I fugien del perill. 


I com sempre els pistolers, 


Perseguien dia i nit. 


Pobres indis com patien! 


No tenien temps ni per dormir. 


Escolta’m bé company no ho dubtis,


Que el destí cadascú es fa el seu. 


Si bufa fort la tramuntana et recomano, 


Que trepitgis amb els peus. 


El mar és fons i l’aigua és freda, 


Saps que pots tornar a nedar. 


I si no ho fas que no sigui, 


Perquè un cop et vas ofegar. 


Escolta’m bé company no ho dubtis,


Que el destí cadascú es fa el seu. 


Si bufa fort la tramuntana et recomano, 


Que trepitgis amb els peus. 


El mar és fons i l’aigua és freda, 


Saps que pots tornar a nedar. 


I si no ho fas que no sigui!


 


EL NOI PERDUT


Si els racons del meu camí són tan amargs com les amfetes,


jo no vull dormir, “ja tot tant me carda” només vull que em toqui la fresca.


Acompanyat per la tristesa, l’amargura,


les estrelles i la lluna, la por, la fred i la gana.


El camí es fa etern, alhora que la meva ombra se’n  vol tornar a casa.


 Sé que les pedres que fan mal són les que queden al passat,


el meu rellotge s’ha aturat i sento que m’han enganyat.


Si trobo més pedres les escalfaré i me les acabaré fumant.


La llum del sol, m’ennuvola la mirada.


Jo no tinc consol, tan sols queda en mi el so d’una guitarra.


Jo no tinc destí, tampoc tinc la culpa de tot el que m’ha passat.


Deu ser mala sort, deu ser la partida que no l’he sabut jugar.


Sé que les pedres que fan mal són les que queden al passat,


el meu rellotge s’ha aturat i sento que m’han enganyat.


Si trobo més pedres les escalfaré i me les acabaré fumant.


Sé que les pedres que fan mal són les que queden al passat,


el meu rellotge s’ha aturat i sento que m’han enganyat.


Si trobo més pedres les escalfaré i me les acabaré fumant.


 


 TIERRA Y AGUA


 Déjame ser tu viento,


déjame ser tu vela.


Estate tranquila,


que yo te voy a llevar a buen puerto.


Déjame ser tu timón,


déjame estar en tu popa y tu proa.


Juntos poco a poco,


disfrutar del recorrido.


Déjame ser, tu camarote,


arroparte y notar el roce.


Y al roce de las olas,


mecerte a mi antojo a través de las horas.


Sólo la luna puede controlar su flujo.


Estoy esperando la marea alta.


Y sólo el viento puede controlar su  fuerza,


y agitar a su vez su melena.      


Déjame ser el río que a tu agua va a parar,


como la gaviota se elevó para tu agua sobrevolar.


A descansar aquí se quedó, serán cosas del azar.


Sabes que estoy en ti, en lo más profundo de la mar.


Y oír su voz, dentro de una caracola.


Tortura atroz cuando me separo de ella.


Si fuese una flor tendría el olor más bello,


si fuese una estrella estaría todas las noches en vela,


¡pa verla!


Sólo la luna puede controlar su flujo.


Estoy esperando la marea alta.


Y sólo el viento puede controlar su  fuerza,


y agitar a su vez su melena.  


Azótame las costas con tu mala mar,


levántate ya embravecida,


cargándote con la pasión de la tormenta,


templándote como si fuera verano.


Si fuera verano.


Si fuera verano..


Ocupas gran parte de mi mundo,


entrando tierra adentro rasgándola.


Tozuda desgastando la roca,


no tiene freno cada vez esta más dentro de mi tierra yerma.


Déjame ser el río que a tu agua va a parar,


como la gaviota se elevó para tu agua sobrevolar.


A descansar aquí se quedó, serán cosas del azar.


Sabes que estoy en ti, en lo más profundo de la mar.


Déjame ser el río que a tu agua va a parar,


como la gaviota se elevó para tu agua sobrevolar.


A descansar aquí se quedó, serán cosas del azar.


¡Sabes que estoy en ti!


 


NO LLORES MÁS


 Niña tú que sabes bien lo que yo quiero decir,


huye de ese hombre, que ese hombre sólo te quiere herir.


Y sepas que no hay razón para volver a hablar con él.


 Si te encuentras sola deja que yo te acompañe esta vez,


que yo no quiero verte mas con los ojos apagados,


ni con esa falsa risa ni con el rostro tapado.


Que yo te quiero ver  feliz, yo te quiero ver cantar.


Si te quedas esta noche yo te enseñaré el camino para caminar.


 Y tú no te preocupes más que tu me tienes ahora aquí,


sécate las lágrimas, cógeme la mano.


Sepas que vengo a ayudarte, juntos vamos a callarle,


que tu corazón se arme de valor para tirar pa’ lante.


 Y ya no mires atrás que todo está para olvidar,


deja que esta noche tus sentidos fluyan por mis manos.


Sepas que vengo a ayudarte, juntos vamos a callarle.


Que tu corazón se arme de valor pa’ tirar pa’ lante.


 Niña tú que sabes bien lo que yo quiero decir,


huye de ese hombre, que ese hombre sólo te quiere herir.


Y sepas que no hay razón para volver a hablar con él.


Si te encuentras sola deja que yo te acompañe esta vez,


que yo no quiero verte mas con los ojos apagados,


ni con esa falsa risa ni con el rostro tapado.


Que yo te quiero ver  feliz, yo te quiero ver cantar.


Si te quedas esta noche yo te enseñaré el camino para caminar. 


 


 


PIRINING RUMBA


 Els Empalmaos ja som aquí,


que no t’atrapi el coixí,


sortim tots a ballar al carrer,


segueix el ritme i passa-t’ho bé.


 La rumba que neix a Barcelona,


mira nen què bé que sona,


i s’estén cap a la Garriga, la Garrotxa i el Ripollés.


 Que ara la rumba és d’Argelaquer,


de Tortellà, d’Olot,


de Sant Joan també.


 And the Rumba is played in ways,


we play Pirining Rumba,


I’m crazying days!!


 I anem tirant cap al concert,


amb en Kili i la seva Exprés,


posant AC/DC a la ràdio,


amb un bon “Higway to Hell”


La rumba que neix a Barcelona,


mira nen què bé que sona,


i s’estén cap a la Garriga, la Garrotxa i el Ripollés.


 Que ara la rumba és d’Argelaquer,


de Tortellà, d’Olot,


de Sant Joan també.


 And the Rumba is played in ways,


we play Pirining Rumba,


I’m crazying days!!


 Que ara la rumba és d’Argelaquer,


de Tortellà, d’Olot,


de Sant Joan també.


 And the Rumba is played in ways,


we play Pirining Rumba,


I’m crazying days!!


Pirinig,


Pirining rumba,


Pirining rumba. 

Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • MySpace
  • email
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • FriendFeed
  • Live
  • RSS
  • PDF
  • Print